| 26 de novembre de 2009
La Diana Pons viu a Berlín, on és professora de música i ioga, tot i que ara el seu fill Joel també li ocupa molt de temps. La Diana va marxar d'Esparreguera per primer cop quan tenia 19 anys; va ser per anar a tocar en una sarsuela, a Barcelona, a les nits. Va viure a la capital fins els 23, quan va decidir emigrar de Catalunya cap a Alemanya.
Ja havies marxat de casa, havies viscut uns anys a Barcelona, però, canviar de país et va resultar fàcil? Hi anaves sola?
Canviar de país és una aventura, a vegades molt excitant, diferent, inesperat i sorprenent, és precisament per això que no em va resultar fàcil. Requereix molta flexibilitat i capacitat d'adaptació, característiques que llavors jo encara no tenia. Vaig necessitar un any per adaptar-m'hi. Vaig marxar sola però allà m´hi esperava el Simon, el meu actual marit i pare d'en Joel, el meu fill.
Va ser més fàcil o més complicat del que et pensaves? L'idioma, la feina, els costums, el clima, el caràcter de la gent...
Va ser més complicat del que em pensava perquè vaig cometre l´error de crear-me moltes expectatives i muntar-me pel·lícules sobre com aniria tot. I, és clar, m´ho vaig imaginar tot perfecte, fàcil i al meu gust. Va sortir tot diferent, com acostuma a passar quan ens creem expectatives sobre les coses. A més, els canvis necessiten temps i processos d'adaptació, i jo tendeixo a la impaciència.
L´idioma és difícil i llavors no el parlava gairebé gens; el vaig aprendre allà. Me'n recordo que vaig anar a una tenda a comprar i en comptes de demanar carn picada vaig dir “carn cagada”, encara ens en riem ara d'això.
El clima potser va ser el més difícil, doncs el cos s´adapta a una quantitat de llum i escalfor. Si la varies has de buscar altres maneres d'equilibrar-ho. Ser conscient d'això i buscar maneres de compensar-ho va portar el seu temps. La feina és la mateixa a tot arreu, el que varia és la manera de fer-la a cada lloc. Com que el més important no és el que fem sinó com ho fem, doncs va ser molt enriquidor veure la mateixa feina que havia fet a Barcelona des d'una nova perspectiva.
Els costums són ben diferents i la mentalitat de la gent també. Quan deixes de banda els clixés i profunditzes en les relacions humanes se t´obre un nou món i entens el perquè d'aquesta altra mentalitat.
Què va ser el que et va fer decidir marxar?
De joveneta sempre havia somiat anar a estudiar a l'estranger. Poc abans d'acabar els estudis a Barcelona vaig conèixer el Simon, que era alemany, i vam iniciar una relació d'aquelles de vacances. Llavors vaig decidir llançar-m'hi de cap i anar a estudiar al seu país, Alemanya, per a poder seguir junts i alhora perfeccionar-me en els estudis.
Has aconseguit guanyar-te la vida com volies? Has assolit els objectius amb què vas marxar?
Sí, m´he guanyat la vida durant molts anys amb el que m´agrada, també estant a l´estranger, que és la música. Els objectius han canviat molt, també he canviat tres vegades de ciutat dins d'Alemanya. A més hem passat de ser dos a ser tres i ara em començo a guanyar la vida d'una altra manera que també m'agrada molt: el ioga.
Ara ja fa anys que vius a Alemanya, et sents del lloc on vius?
Sincerament, em sento més catalana que quan vivia a Catalunya. Formo part d'un casal català reconegut per la Generalitat i vaig a la penya del Barça berlinesa, etc. En fi, que vius les tradicions més intensament quan ets a l´estranger que quan ets a casa. No em sento massa alemanya tot i tothom que em coneix em diu que m'he alemanitzat.
Hi ajuda el fet de tenir-hi la teva pròpia família? Dius que tens un fill, el Joel. Ell és berlinès?
La família em dóna arrels i m´ajuda a integrar-me. El meu fill va néixer a Duisburg, al costat de Düsseldorf; ara fa tot just un any i mig que vivim a Berlín, la ciutat d'on és el Simon. De fet ens estem integrant tots tres a una nova ciutat.
Dius que quan eres a Esparreguera feies vida de poble. A Berlín també t'hi has implicat en la “vida de poble”?
Doncs em sembla que això resulta cada cop més difícil a tot arreu. La gent trasllada la residència cada cop més i més sovint. Les relacions humanes es fan superficials i provisionals; si m'han de traslladar per qüestions de feina, per què molestar-me en aprofundir i cultivar amistats? Jo, personalment he muntat un grup de ioga on ens trobem les mares, prenem un te i fem els nostres exercicis dos cops per setmana. Saludo cada dia al venedor del diari “La farola” (a Alemanya també n'hi ha) al matí, quan porto en Joel a la guarderia, i la faig petar de tant en tant amb el cambrer italià del restaurant de sota a casa. Serveix això com a vida de poble?
Què dius quan et pregunten d'on ets?
Vinc de Katalonien.
Encara et definiries com una immigrant a Alemanya? Què en penses de les connotacions negatives que es perceben, per les notícies i l'actualitat, del concepte immigrant?
Sí, em considero una immigrant. Em sento com una catalana que viu fora del seu país. Els alemanys m'han tractat sempre fantàsticament, mai he viscut una cap experiència negativa en aquest sentit. De fet, a ells els encanta la nostra manera de ser. És per això que som privilegiats en aquest país. Hi ha altres tipus d'immigrants que ho tenen forca més difícil i han de lluitar molt. També n'hi ha que no s´hi esforcen gens, ni tenen interès en adaptar-se al país on viuen. D'aquí vénen, en part, aquestes connotacions negatives actuals sobre els immigrants. Per anar a viure a un altre país cal tenir ganes d'aprendre, ser obert, flexible i tolerant.
Precisament, com es veu l'actualitat catalana (i espanyola) des de fora? Ho segueixes?
Doncs els alemanys cada cop estan més sensibilitzats amb la situació de Catalunya envers a Espanya. La fira del llibre a Frankfurt, celebrada fa dos anys, i personatges com el professor Till Stegman (un dels més importants difusors de la llengua i cultura catalanes a Alemanya) hi ajuden força. També hi ha casals catalans, instituts com el Ramon Llull i penyes barcelonistes que afavoreixen l´intercanvi i informació d'idees entre els dos països. Així els alemanys tenen cada cop més clar per exemple que el català no és un dialecte sinó una llengua, i que Catalunya és una nació i no una regió.
Pel que fa temes com per exemple el terrorisme, doncs els preocupa força i se solidaritzen a l´igual que amb els problemes medi ambientals que són els que més sovint es donen pels telenotícies alemanys que, per cert, dura només un quart d'hora.
Què t'ensenya l'haver viscut en un poble relativament petit que pugui ser útil un cop et trasllades a viure en una gran ciutat com Berlín?
M´ensenya a valorar el contacte quotidià amb els veïns i gent del voltant. Alhora, però, també m'és útil notar que en una gran ciutat fas el que vols i ningú s´hi fixa, ni ho critica. El xafardeig no existeix allà, si més no no te n'adones. Quan m´he sentit més aïllada i vivint enmig d'una gran massa anònima va ser a Barcelona. Actualment vivim als afores de Berlín, rodejats de natura, i amb ambient de poble.
Un tòpic: què és el que més trobes a faltar?
Veure créixer a la Mila i la Nina, les meves nebodetes.
Creus que tornaràs? O què faria que tornessis?
De moment estic molt bé a Berlin i ho disfruto. Potser les forces tel·lúriques de la Muntanya de Montserrat em fan tornar un dia d'aquests (riu).
Cada quan tornes a Esparreguera? Encara t'hi sents a casa?
Torno dos o tres cops l´any. Trobo que ha canviat molt la gent del poble, quan surto a donar-hi el tomb no conec ni a la meitat dels que veig. Cada cop hi ha menys vida de poble i trobes a faltar coses que ja no hi són actualment. Tot canvia i varia. Em sento a casa quan sóc amb la gent que estimo, sigui a Esparreguera o a qualsevol part del planeta.