Escrit per Roser Montserrat
|
01 de juny de 2009
L'Óscar Poyatos González va entrar en el món de les sevillanes i el flamenc per casualitat, i el va atrapar. Podria haver intentat guanyar-s'hi la vida, va estudiar en una escola de ball a Sant Andreu de la Barca, va fer un curs intensiu amb l'Antonio Canales, i va estar seleccionat per la Cristina Hoyos. Però ballar flamenc ara és la seva afició i fa uns quinze anys que ho encomana ensenyant-ne a Esparreguera i rodalia.
Llegiu-ne més...
Escrit per Roser Montserrat
|
15 de maig de 2009
Els Castellers d'Esparreguera han engegat temporada amb molta empenta i il·lusió. Després d'un any de recuperar entusiasme i camises, enguany es disposen a superar nous reptes, aixecar els castells més amunt i fer colla. En parlem amb Xavier Navarro, cap de colla, i Mercè Floqué, presidenta.  Vau començar temporada per Santa Eulàlia. Una nova temporada acostuma a suposar plantejar-se nous reptes, quins us plantegeu per aquest any? Xavier: Sí, nous reptes. De fet, per fer una mica d’història, fa un parell d’anys la colla passava per un moment una mica difícil: el nombre d’efectius de la colla havia baixat molt i la temporada passada es va donar un impuls a la situació. I crec que vem sortir del sot i ens vem refer. Aleshores, quan ens plantegem els objectius d’aquest any, bàsicament anem a continuar amb la trempera que es va agafar, el compromís de la gent, tot el guanyar camises, que la gent estés a gust… Ara, com que, a més a més, l’any passat vem ser capaços de recuperar castells grans, castells de set pisos, que potser feia tres o cinc anys que havíem deixat de fer… a més també ens plantegem per aquesta temporada fer alguns castells nous i alts, grans.
La idea de la tècnica va ser anar per castells com podia ser el cinc de set, altra vegada, o el tres de set amb agulla, que no hem fet mai encara, o la torre de sis aixecada per sota, el tres de set per sota, que tampoc no hem fet mai… potser tornar a provar el pilar de sis, que l’havíem provat anys enerere. I em deixo… la torre de set. Ens plantegem tota aquesta gama de castells perquè entenem que hem recuperat moltes camises i que si els assajos funcionen.
|
Escrit per Roser Montserrat
|
14 de maig de 2009
En Pere Cuscó té 77 anys, i n’ha estat 37 fent de Judes. Abans havia fet de Sant Joan, el mateix paper que fa l’Eduard Sarinyena, que en té 23. A tots dos els costa recordar el primer dia que van anar a La Passió i coincideixen en l’entrega i l’emoció que suposa participar d’aquest gran espectacle.
 Quants anys fa? Pere: Ui, molts, ja ni me’n recordo. Des de petit.
Eduard: Vaig començar sortint i actuant als sis anys, i en tinc 23.
Quins van ser els vostres primers papers? P: Vaig passar de fer anar un focus a baixar a l’escenari a fer un paper que ja no es fa, un pròleg. I d’aquí ja vaig passar a Sant Joan. E: Paper parlat, de lladre. El bo. P: El bo, que per això va passar a fer de Sant Joan.
Vaja, que heu fet els mateixos papers... P: Abans passava molt que els papers s’encasellaven, ara això ja s’ha perdut. Abans, el que feia papers de dolent, sempre en feia de dolent... Llavors, normalment, el Sant Joan passava a Jesús. Jo vaig trencar la tradició i vaig passar a Judes, l’any 53. Me’n recordo que hi va haver molt de soroll perquè no tothom hi estava d’acord. Fins i tot algú del Patronat em va dir, “noi, em sap greu, perquè no és un paper teu i no el faràs bé mai”. I el vaig fer 37 anys.
Escrit per Roser Montserrat
|
21 de abril de 2009
En Manel Roca fa vuit anys que és president de La Passió. Va començar portant els comptes de la botiga de caramels del teatre, va passar també per promoció i per tramoia. Aquí va començar la que defineix com a “carrera fulgurant”: va entrar a la junta de tresorer perquè necessitaven gent i, en un embolic a les eleccions de junta, li va caure el càrrec de President a les mans.
 Com s’arriba a president de La Passió? En el meu cas, per accident. Això de La Passió és una cosa que no es deixa, un cop s’hi ha entrat... i és difícil, a més, perquè és complicat trobar algú que s’hi vulgui posar. És una feina bastant dura: no està remunerada, passen moltes incidències, és complicat i té moltes variables (les humanes, les econòmiques, les artístiques...). Ha de ser un cas com el meu, d’inconsciència: no sabia on anava, vaig aparèixer allà i em va fer il·lusió.
Llegiu-ne més...
|
Escrit per Roser Montserrat
|
04 de maig de 2009
La Rosa Vidal és la presidenta de la Coordinadora de veïns afectats per l’abocador de Can Mata, fa trenta anys que hi viuen al costat. La pudor va ser el que els va despertar les primeres preocupacions, ara es troben lluitant perquè retirin l’amiant que se’ls ha abocat al costat de casa. Esparreguera viu al costat d’aquestes piràmides d’escombraries i no n’acaba de ser conscient. La contaminació que desprèn l’abocador també arriba al poble i, ens diu la Rosa, “la gent en passa”. Què és el que més li preocupa de tenir l’abocador al costat de casa? La contaminació. Estem respirant gas metà, encara que no ho sentim, perquè no fa olor i no ho tinguem en compte. Hi ha molts casos de càncer de pulmó a la zona. Sense anar més lluny, a Can Gras, unes cases que estan tocant a l'abocador, hi han mort tres persones. A més de la contaminació de l’aire hi ha els lixiviats, que són, simplificant molt, l’equivalent a l’abocador del suquet que cau de la bossa d’escombraries de casa. Tota la muntanya de brossa que fan, en teoria, va a parar a unes basses per reciclar-ho. Però aquí a sota hi ha naixements d’aigua, qui et diu que no va a parar a una altra banda? I el que es continuarà perdent si s’arriba a tancar, de totes maneres.
Llegiu-ne més...
|
|
|
|
|
