Manel Roca: "No fem tuf de ciri ni de naftalina"

En el meu cas, per accident. Això de La Passió és una cosa que no es deixa, un cop s’hi ha entrat... i és difícil, a més, perquè és complicat trobar algú que s’hi vulgui posar. És una feina bastant dura: no està remunerada, passen moltes incidències, és complicat i té moltes variables (les humanes, les econòmiques, les artístiques...). Ha de ser un cas com el meu, d’inconsciència: no sabia on anava, vaig aparèixer allà i em va fer il·lusió.

Tenia un projecte, quan m’hi vaig posar. Perquè quan ho vaig agafar jo no estava com ara, s’estava gestionant com s’havia gestionat sempre, per no professionals, amb un sistema de voluntariat. 

S’havia de fer el canvi perquè de voluntaris ja no n’hi ha. Sí que hi ha molta gent que ve a ajudar, però el voluntariat ja no és tan sacrificat com abans. Ara hi ha moltes més altres coses.

La societat ha canviat. Ha canviat el sistema del voluntariat, no pot ser com abans. Ara es necessita una estructura mínima de treballadors, que cobren de La Passió, perquè preparin les coses perquè quan vénen els voluntaris s’ho trobin a punt; no es poden permetre passar-hi el dia.

Pensem que hem començat una bona temporada. És difícil, com cada any, perquè posem en marxa un espectacle que, d’entrada, porta el nom de tradicional i religiós, que ja fa tuf... i s’ha d’entendre com un espectacle inusual, gran. Però té aquest tuf de religiós i tradicional, i que a sobre ho fa la gent del poble...

Ho és, però ens dóna mala imatge, que sembla que ho facin quatre arreplegats.

Hem de transmetre aquesta imatge que no som una cosa arnada, que no fem tuf de ciri ni de naftalina. La idea és posar coses que siguin actualitzades.

Tira enrere i fa que hi hagi persones que no el vinguin a veure partint d’un prejudici. Penso que ens ha de preocupar treure aquest prejudici que pugui evitar que persones d’una determinada edat o d’una determinada manera de pensar no vinguin. Que no deixin de venir perquè pensin que si no ets cristià, religiós i practicant no ho pots veure. Estem parlant d’una obra que parla d’un tema religiós, de la vida de Crist, però que també és una història,  que transmet uns valors com podria qualsevol altra, i que hi ha sang i fetge, hi ha de tot. Hauríem de poder transmetre que estem parlant d’una obra que l’acaba de perfeccionar el que ve. Si el que ve és religiós, allà hi veu una cosa absolutament religiosa; si el que ve és laic, hi pot veure un espectacle i tot de missatges diferents.

Si no ens moguéssim tindria data de caducitat, però per això ens estem movent i estem fent qüestions que tinguin una imatge diferent, agosarats, que expliquin que estem fent coses que no són el tradicional, que no són políticament correctes. Hem de transmetre que som capaços de transgredir aquestes normes rígides, que respectem, però no ens hi emmotllem. 

No estem en una gran eufòria de vinguda però, per exemple, ja tenim alguns dies plens. A preus normals, sense invitacions ni preus amb descomptes, més enllà dels habituals. I de la resta, dels 10 dies, quatre dies els omplirem molt, quatre més els omplirem normal (una mitjana de 800 a 900 espectadors), i quedaran un parell de dies que ens fluixejaran, que ja és habitual.

Si. Jo faig de pelandrusques. Volto per tota la Passió durant tot el dia, mirant de resoldre conflictes, situacions compromeses, dubtes que surtin, saludant a gent que ve, compromisos... 

No, no me’n sé cap. Quatre frases justetes. L’he vist moltes vegades, però entrant i sortint, no he tingut mai cap mena de vocació ni ganes d’actuar. A mi m’agrada el teatre de la vida, això de fer funcionar la Passió des de l’estructura.

I ara començo a opinar una mica, perquè a vegades pregunten. Però no en sé pas. A més a més, he pres una decisió des del primer dia, que no em ficaria en l’espectacle. Ja hi ha un director i un equip, i ells en són els responsables. 

Penso que la clau de La Passió és el respecte. Si tothom respecta a tothom, això funciona. Ningú s’emporta res de La Passió, de material, més aviat és un ensenyament: penso que, amb vuit anys de president, he fet una carrera universitària i un doctorat!

M’agradaria que aquest fos l’últim. Penso que tot té una data de caducitat, i m’agradaria marxar fent-ho bé, diguéssim, no que em facin fora. Marxar quan hagi de marxar, que les coses estiguin funcionant, no quan ja se n’atipin de mi. Perquè les idees s’acaben i ha de venir algú nou que digui i faci coses noves. Jo em comprometo a ajudar sempre perquè sé el difícil que és.

Comentaris (0)

Escriure comentari