Dues generacions d'actors de La Passió

Pere: Ui, molts, ja ni me’n recordo. Des de petit. 
Eduard: Vaig començar sortint i actuant als sis anys, i en tinc 23.

P: Vaig passar de fer anar un focus a baixar a l’escenari a fer un paper que ja no es fa, un pròleg. I d’aquí ja vaig passar a Sant Joan.P: El bo, que per això va passar a fer de Sant Joan.

P: Abans passava molt que els papers s’encasellaven, ara això ja s’ha perdut. Abans, el que feia papers de dolent, sempre en feia de dolent... Llavors, normalment, el Sant Joan passava a Jesús. Jo vaig trencar la tradició i vaig passar a Judes, l’any 53. Me’n recordo que hi va haver molt de soroll perquè no tothom hi estava d’acord. Fins i tot algú del Patronat em va dir, “noi, em sap greu, perquè no és un paper teu i no el faràs bé mai”. I el vaig fer 37 anys.

E: Sé que l’any que ve deixo el paper, ja hauré complert amb un cicle de tres anys. I de cara l’any que ve, no ho sé. Ja m’agradaria fer la meitat del currículum que té el Pere! A mi, ja, el que em donin.

P: És tan important perquè La Passió es fa entre tots i som tots tant o més necessaris. El que passa és que els que la sentim i la vivim, si fas un paper, la disfrutes. I tens aquell moment, amb els companys... I has pogut col·laborar i formar part d’alguna cosa que, per mi, és del més important que té Esparreguera.

E: La gent ho veu raro, d’entrada. Diuen, ui, La Passió... Per després, ja, quan expliques el que és i que és una cosa molt espectacular. Costa molt de dir als teus amics que et vinguin a veure, però, un cop vénen aquí, els agrada, quan veuen com està fet tot... llavors els preguntes si és el que s’esperaven i sempre et diuen que no. Molts cops, fins que no són aquí, no saben el que realment és. I costa molt, eh, d’explicar a la gent jove.

P: De petit si que me’ls sabia. Devia tenir 6 o 8 anys que La Passió es feia a l’Ateneu, i quan acabava, la representàvem amb la colla. Jugàvem a La Passió, i ens sabíem bastant bé els papers. Ara és més difícil perquè tot és més gran i llavors estava tothom ficat a l’espai escènic, o sigui que ho senties contínuament. P: Fixa’t que els trossos que se saben més són els que hi intervé tot el poble, perquè llavors estàs en escena.

P: Ha canviat. Per exemple, quan feia de Judes, algun dia pel carrer, gent del públic, m’insultaven. Ha anat canviant, com ha canviat la societat, com hem canviat tots.

E: Crec que ve a veure com tot un poble s’involucra en fer una obra, una representació, que, en aquest cas, és sobre la vida de Jesús. I que no som professionals encara que molts, com el Pere, podrien arribar a ser-ho, però que no ens movem d’un poble aquí.
P: Perquè nosaltres som professionals de La Passió.

P: Jo ho espero i ho desitjo.P: Però encara es va seguint. Mentre el públic vingui, La Passió seguirà.

P: Sí, però aquests no els faràs venir. 

E: Són innovadors però, és el que diu el Pere, que La Passió va dirigida a una certa gent; i aquesta gent són d’església, d’esplais... i s’ha de portar aquesta gent. Hi ha gent que és molt creient i veure Jesús de Superman, el pot ofendre.

E: No és que una sigui millor que l’altra.
P: Són dos conceptes de Passió. Nosaltres estem molt contents de la nostra i els d’Olesa ho han d’estar de la seva, que sinó malament. T’ho explico en una anècdota: jo tenia molta amistat amb una senyora que la seva filla havia fet de Mare de Déu i el seu gendre de Pilat, a Olesa. I van venir amb la consogra a veure la d’Esparreguera. Quan va acabar, que van arribar la filla i el gendre a buscar-les, els van dir, paraules textuals, “escolta, espavileu perquè hem estat plorant tot el dia... i vosaltres no ens feu plorar”.  Jo crec que és més emotiva. La d’Olesa potser és més espectacular però la d’Esparreguera és més emotiva.

E: I és sana. P: És que les altres ja són en un altre nivell. I gràcies a això un poble potencia l’altre.

Comentaris (0)

Escriure comentari