| 01 de juny de 2009
L'Óscar Poyatos González va entrar en el món de les sevillanes i el flamenc per casualitat, i el va atrapar. Podria haver intentat guanyar-s'hi la vida, va estudiar en una escola de ball a Sant Andreu de la Barca, va fer un curs intensiu amb l'Antonio Canales, i va estar seleccionat per la Cristina Hoyos. Però ballar flamenc ara és la seva afició i fa uns quinze anys que ho encomana ensenyant-ne a Esparreguera i rodalia.
D'on ets?
Jo, d'aquí!
I d'on et ve això de ballar?
Jo tinc la família andalusa, la meva mare és de Sevilla i el meu pare de Granada. De petit vaig estar fent esports i no se'm donava bé. Llavors els meus pares es van apuntar a aprendre'n i a mi em va agradar. Ells ho van deixar i jo em vaig quedar uns anys aprenent. Vaig començar fent sevillanes, vaig anar al campionat nacional, el vaig guanyar, i vaig anar creixent. He fet col·laboracions amb gent que fan contemporani, com l'Enric Gasa, i vaig fer una obra de teatre a La Passió amb uns altres ballarins que fan contemporani.
Quant fa que n'ensenyes...
Des dels 10 ballant i des dels 17 anys ensenyant, com una cosa d'a més a més, per treure'm unes perras.
Les classes les feies, i les fas, en una associació? Per entendre'ns, qui ve a apuntar-s'hi?
Sí. Quan vaig obrir hi havia tretze persones, però amb tres mesos vam arribar a les trenta persones. I penses que potser serà l'any, però un altre any i un altre any... , i ja en són quinze.
Al començament vénen dones. Després, quan ja et dones una mica a conèixer, vénen les nenes petites. I llavors comencen a dir-s'ho a l'escola... i porten l'amiga, i va creixent, creixent, i ara tinc gent de totes les edats. I gent andalusa, i gent catalana.
Al començament vénen dones. Després, quan ja et dones una mica a conèixer, vénen les nenes petites. I llavors comencen a dir-s'ho a l'escola... i porten l'amiga, i va creixent, creixent, i ara tinc gent de totes les edats. I gent andalusa, i gent catalana.
Però no és la teva feina.
No, no m'hi dedico. M'agradaria dedicar-m'hi, però m'agrada més prendre-m'ho com una afició que no com alguna cosa de la que n'hagués de menjar, perquè no en menjaria. Si que hi ha gent, però tu vas a una fàbrica i saps que cada mes cobres. En això hi ha temporades de tot. Ara, el meu somni és muntar una escola, una cosa seria, que ja tenia un projecte que s'ha torçat amb tot això de la crisi. Un projecte d'una escola de flamenc, però també de balls de saló... una escola de ball.
La gent que ve a aprendre'n, per què ve?
La gent en ve a aprendre, però, quan ja en saben, sobretot les dones, és una manera de dir, ara ja tinc els nens mig a dormir... ara és el meu moment. I et diuen que mentre seguim aquí vindran perquè els és una via d'escapament, que no pensen en res més. Durant dues hores és només ballar, és una distracció per elles.
I tinc un quadre de ball que són els que surten a les actuacions.
I tinc un quadre de ball que són els que surten a les actuacions.
Un quadre de ball...?
Hi ha les dones que vénen a aprendre, i els nens, i llavors tinc un quadre de ball que són els que em fan les actuacions, quan anem a algun lloc. És un quadre que porta molt de temps amb mi.
A part dels bons números que tens de gent que vol venir a aprendre'n, a Esparreguera, com us hi sentiu?
Una prova és que estic a Olesa. A Esparreguera... bé... però no donen massa suport al tema i hi has d'anar bastant al darrera. Per exemple, les meves noies del quadre de ball són d'Esparreguera i van a assajar a Olesa i, tot i que van a molts llocs a ballar, a elles els agrada ballar aquí. I a mi em costa estar al darrera de l'Ajuntament perquè et posin un escenari en condicions, un equip de so... i al final ho fas per elles, però a mi em costa.
I hi ha molta afició. Tot i que és un poble que no és com Sant Andreu de la Barca, que és pràcticament tot andalús, aquest és un poble bastant català. Hi ha els incondicionals i el que ve a veure què és, però com que procuro fer un espectacle que no sigui típic... sempre va tot una mica interpretat, amb coreografies. Intento que, aquell que no li agradi gens, surti de l'actuació pensant que hi ha algun ball que li ha agradat.
Diries que les actuacions que feu a Esparreguera són actes que organitzeu pel vostre compte, en dies internacionals de la dansa, festes de barri...
També, per exemple, jo vaig inaugurar la plaça de la Pagesia, i la plaça Unió. Hi va haver una època que l'Ajuntament ens cridava, sobretot quan fèien els actes de campanyes, per arrossegar gent... Jo hi feia actuacions, i també em truquen a les festes del barri. I llavors tenim altres compromisos, com la Festa de la Rosa, que jo hi vaig en representació d'Esparreguera.
A Esparreguera el tema de la dansa està en una bona situació. Les sevillanes es veuen, potser, com més folklore i no tant com una disciplina artística?
Hi ha dues coses a diferenciar, a pesar que tot és el mateix. Hi ha les sevillanes, i les rumbes, que és el que balla tothom i és la part més folklòrica, i llavors hi ha el flamenc. Les sevillanes entren dins del flamenc però està bastant diferenciat: un és més folclòric i l'altre es veu més dansa, és més seriós, hi ha més zapateao, hi ha més estiraments de cos, interpretació...
Per entendre'ns, les sevillanes és el que pot ballar tothom, però el flamenc no.
El flamenc no, són molts estils diferents: bulerías, soleares, alegrías... són molts i les sevillanes, entren dins de tot aquest conjunt, però és un ball. I tothom ho relaciona amb la feria, amb una boda...
No tothom balla flamenc. A part que és més difícil, cal saber-ne més.
Per ballar, en general, s'ha de tenir ritme. Per ballar sevillanes o flamenc, s'ha de tenir alguna cosa més?
Sobretot, en el flamenc, s'ha de sentir. I t'ha d'agradar molt, i pel que ho veu també.
Els catalans l'entenen, el flamenc.
Sí. Si ho veus i t'ho fan sentir, al·lucinen com un altre.
La catalana i l'andalusa són dues maneres de fer molt diferents de ser, i la manera de ballar també diu molt del lloc on ha nascut.
Sí, però depèn molt de la gent. Per exemple, una canadenca que està d'intercanvi, ha estat ballant amb nosaltres aquest any i vaig flipar quan la vaig veure ballar. La veus a ella i en veus una d'”aquí” i no notes la diferència. Si tu sents i escoltes la cançó, sense voler, et surt el ball i és quan diuen que surt l'arte.
És segons la persona. Hi ha l'andalusa de tota la vida, de pura cepa, però que no... Mira, el meu pare és andalús, i jo sempre li dic que segui!
Si et demano que em defineixis en tres o quatre paraules aquest ball...
Mmm... sentiment, oïda, interpretació... però principalment sentiment. Tu escoltes una cançó i, per exemple, quan he de muntar una coreografia, et poses dins de la cançó i interpretes el que diu. Interpretes aquest sentiment i et surt sola la coreografia. Sense la interpretació tampoc tens res. I l'oïda també és molt important.
No són els mateixos adjectius amb què definiries la dansa tradicional catalana... Com definiries la sardana?
És que és folklore, és la part del folclore.
En saps de ballar sardanes?
En vaig aprendre quan era petit, però dins del folklore català i les tradicions populars, el que em posa la pell de gallina són els castellers. Sempre que hi ha castellers els vaig a veure. I hi ha gent dels castellers d'Esparreguera que vénen a ballar amb mi.
Jo sempre ho he dit, que als pobles no s'hauria de separar les diferents cultures. Si és que avui en dia tots som catalans. Si vingués, posa el cas, una colla de gent de Sevilla a ballar aquí, et diria que fem un intercanvi cultural. Però si som tots d'aquí, el que fem és cultura, no un intercanvi cultural.
Jo sempre ho he dit, que als pobles no s'hauria de separar les diferents cultures. Si és que avui en dia tots som catalans. Si vingués, posa el cas, una colla de gent de Sevilla a ballar aquí, et diria que fem un intercanvi cultural. Però si som tots d'aquí, el que fem és cultura, no un intercanvi cultural.
La sevillana potser se n'ha fet bandera de tradició espanyola... alguna cosa deu tenir.
Que ha sigut sempre molt comercial i molt alegre.
Acabem: a tu, què és el que més t'agrada ballar?
Normalment, en totes les actuacions faig bulería. És molt alegre, és molt difícil i té molts zapateaos, i a la gent els impacta molt. En canvi, la que menys és una rumba. I n'he d'ensenyar a tothom, però si jo vaig a una festa mai no em veuran ballar una rumba.
La gent cada cop em recriminen que surto menys. Ara tinc gent molt bona i disfruto més veient les meves pròpies coreografies que ballant jo. A mi m'agrada més ensenyar que ballar.
Bookmark
envia per correu-e
Comentaris (0)
Escriure comentari
Aquest article ha estat bloquejat. No es poden posar més comentaris.
| Següent > |
|---|